Econimoa catalana

Població i societat al segle XIX
L’evolució demogràfica del segle XIX a Espanya:
La demografia de l’antic regim es caracteritzava per unes taxes de natalitat i de mortalitat molt elevades, la qual cosa comportava un creixement natural molt dèbil de la població. De forma cíclica apareixen mortalitats catastròfiques, produïdes per fams degudes a males collites i per epidèmies, que feien disminuirde manera sobtada els nivells de població, amb la conseqüència d’un estancament de la població.
Entre la segona meitat del segle XVIII i la primera del segle XIX, a gran part de l’Europa occidental es va produir l’anomenada transició demogràfica, caracteritzada per la desaparició de les mortalitats catastròfiques, la disminució de la mortalitat ordinària i el manteniment d’una alta natalitat.Tot això va tenir com a conseqüència un augment important de la població., lligat a un procés de modernització econòmica (agrícola i industrial).
A Espanya, però, durant el segle XIX es va mantenir unes taxes de mortalitat altes. Ara bé, la mortalitat ordinària va experimentar una disminució, a causa, de les millores higièniques i mediques. No van desaparèixer, però, les crisis demogràfiquesprovocades per la fam i les epidèmies del còlera. La mortalitat infantil es va mantenir molt alta. L’any 1887 l’esperança de vida era de 29 anys. La població espanyola va augmentar uns vuit milions al llarg del segle XIX.
La distribució de la població va augmentar a las zones costaneres, i es va estancar o disminuir a les zones del interior excepte a Madrid.
Sectors economics: 65% agricultura, 15%industria, 20% serveis. La indústria i els serveis es concentraven a les ciutats. Al 1870 només hi havia 5 ciutats que superaven els 100.000 habitants. (Barcelona, València, Madrid, Sevilla i Màlaga). A finals dels segle XIX hi hagué un progressiu moviment migratori del camp a la ciutat, tot i que l’any 1900 encara el 51% vivia en municipis de menys de 5 mil habitants.
Emigració a altres països,tendència a emigrar cap a Amèrica i el nord d’Àfrica.
La demografia catalana:
Va augmentar molt. L’any 1787 la població s’acostava 900.000 habitants, al 1857 1.652.291 i el 18771.752.000. Aquest augment va ser degut al creixement natural,ja que, tot i que les taxes de natalitat i mortalitat es van mantenir molt elevades, la mortalitat va començar a disminuir. El saldo migratori era negatiu.
Ladistribució de la població, es concentrava en les terres baixes del litoral i prelitoral.
La població urbana va experimentar un creixement al llarg del segle. Les ciutats van augmentar degut a una forta migració des del camp.
Els grups socials a l’Espanya del segle XIX:
Amb el triomf del liberalisme es va consolidar la divisió en classes socials. (la propietat i las diferències econòmiques seranles que classifiquen les famílies i les persones).
La nobles espanyola, que va perdre el monopoli del poder polític. La gran noblesa tenia grans extensions de terra i per tant tenia grans ingressos.
La gran burgesia formada per grans propietaris agrícoles, financers, comerciants i els industrials.
La classe mitjana, funcionaris, militars, botiguers, advocats, notaris farmacèutic o metges.Classes populars, eren camperols, petits propietaris, arrendataris i jornalers. Eren el grup més nombrós al sud d’Espanya, i cobraven poc. Trobem els menestrals que treballaven en petits tallers.

La pervivència d’una economia agrària
L’evolució de l’agrícola espanyola:
Era el sector econòmic més important d’Espanya. La terra era la principal font de riquesa. Amb la desamortització es vanmantenir els latifundis, tot i que es va imposar el concepte liberal i capitalista de propietat. La noblesa va mantenir i fins i tot augmentar els guanys ja que terres les quals només tenien la jurisdicció passessin a ser propietat privada. Els principals compradors de terres desamortitzades van ser la burgesia de negocis, la burgesia agrària i la noblesa terratinent. Molts camperols van veure...