Teatre europeu en el pas dels segles XIX al XX

Teatre europeu en el pas dels segles XIX al XX 
 
1. Introducció 
A  partir  del  tercer  terç  del segle  XIX,  els  dramaturgs  europeus  (sota  el  corrent naturalista 
primer   i  el   simbolisme   després),  propiciaren  l’existència  d’un  teatre  més  lliure,  que fugia 
dels excessos romàntics. 
Més  endavant  a  Rússia,  Anton  Txèkov  autor  de  La   gavina,  va  crear  una nova  tècnica 
d’interpretació  a  partir  del  mètode  de  Konstantin  Stanislavki,  que  reteni  que  l’actor 
interioritzés els seus personatges fins a fer­los gairebé reals. 
Es  produeix  una  renovació  del  teatre  europeu,  que  pretén  trencar  les  barreres  socials  de  
públic  i   potenciar  la  creativitat  del  teatre,  que  coincideix   amb  l’aparició  de  millores 
tècniques.  

1.1 La tendència naturalista. 
Va  basar  la   seva  força  en  l’exposició  detallada  dels  ambients  i  problemes  humans,  amb 
un èmfasi en l’anàlisi psicològic dels personatges. 
Henrik  Ibsen  va  ser  l’autor clau de la renovació de la damatúrgia culta europea. Autor que 
tenia  interès  per  la  justícia i els conflictes entre l’individu i la societat, en els quals destaca el paper de la dona, més endavant és anomenat teatre d’idees. 
Agust  Strindberg  va  ser  un  altre  autor  naturalista,  conegut  per  la  seva  personalitat 
apassionada,  i  les  seves  obres  extenses  i  variades.  La  seva  obra  més  destacada  és 
Senyoreta  Júlia,  que  transcorre  en  un  sol  acte  en  temps  real, i  es  basa  la  seva força en l cruesa de les situacions i de les paraules. 
 

1.2 La tendència simbolista 
Anys  després  de  l’èxit  del  teatre  naturalista,  a  Europa  sorgí  un  nou  corrent,  en  el  qual  el 
teatre  és  més   irracional  i  evocador  d’atmosferes  desconegudes  i  màgiques,  i  que  se  li 
atribuirà  com   teatre  simbolista.  Maurice  Maeterlinck  n’és  l’autor  més  destacat,  i  la  seva 
obra  més  important  és  La intrusa. En moltes de les seves obres els personatges tenen un 
aspecte irreal i al∙legòric. 
 

2. El teatre català  modernista. 
Des del 1895, el teatre català va viure una època de creixement. 
Els  autors   aplegats  sota  el  moviments  modernista  mostren  un  cert  grau  d¡interès  per  la 
fantasia, l’irracionalisme i el combat de l’individu per superar les seves limitacions. 
Dues tendències: 
­Obres  i  autors  naturalistes:  S’hi  inclouen  les  obres  regeneracionistes,  envel  que  l 
natura   esclavitza  i  els  individus  s’han  de  comportar  com  a  lluitadors.  Joan  Puig  i 
Ferreter. 
­ Obres  i  autors  simbolistes:  peces  teatrals  breus,  representades  per  crear 
atmosferes  poètiques  gràcies  als  silencis,  la  il∙luminació.  Santiago  Rosiñol  i  Adrià 
Gual.  

 

3. Autors i obres teatrals modernistes. 
3.1 Santiago Rosiñol. 
Vocació  artística.  Vida  bohèmia  a  Paris.  Va  fundar  a   Sitges  El   Cau  Ferrat,  va  ser  el 
creador de la tertúlia Els Quatre Gats. 

 
3.1.1 Obra: 
Gènere  dramàtic   (drames,  comèdies,  sainets  i  farses  ,  i  quadres   lírics).  No  va   deixar 
d’aplicar el seu característic punt d’ironia. 
 3.1.1.a Etapa simbolista. 
a. L’alegria que passa, un individu contra la societat grisa. 
b. Cigales i formigues, mostra dues comunitats diferenciades: les “cigales”, dedicades 
a la poesia, i al pla viuen els vilatans “les formigues”. 
 

3.1.1.b Etapa regeneracionista. 
S’acostà al teatre naturalista. 
Destaca  l’obra  de  L’héroe,  critica  amb  sarcasme  les  guerres  colonials  i  el militarisme 
encara presents en la política exterior espanyola de l’època. 
 

3.1.1.c Etapa costumista. 
Farses, comèdies i sainets plens de personatges corrents extrets de la realitat. 
Els Jocs Florals de Can Prosa, Els savis de Vilatrista, i L’auca del senyor Esteve. 
L’auca  del  senyor  Esteve  és  una  extensa  comèdia  en  5 actes i 10 quadres, pensada com 
una  auca que mostra ...