David hume

David Hume, fou una gran figura que va marcar l’aparició de la psicología científica.
Amb Locke i Hume ens situem a la corrent epistemológica de l’empirisme, la qual parteix del coneixement, adquirit a traves dels sentits, en l’experiència.

Amb René Descartes, s’inicia aquesta corrent epistemológica, el qual conexia i compartia la majoria dels conceptes de la revolució científica peró amb ladiferència que ell s’allunyava de Deu i de les creences sobrenaturals. L’objectiu principal de Descartes fou esbrinar el funcionament de la ment, com l’empirisme. Amb les influències d¡aquest cientific, Hume s’interessa per la combinació de la ment, com es relacionen les idees simples, mitjançant les lleis de l’associació.

Locke i Hume, afirmen que la ment és com un gran paper en blanc que esva omplint a través de l’experiència.
Els nostres sentits transmeten sensacions (respostes inmediates dels òrgans sensorials a l’estimulació del món exterior) de les quals, la ment crea cópies, les idees (imatges débils de les impressions en el pensament i en el raonament).
L’experiència, entesa com la percepció, és l’origen i el limit del coneixement: coneixem a partir d’alló que percebim, i nopodem conèixer res que no sigui percebible.
Per tant, Hume només acepta la percepció com a fonament del coneixement.

Els empiristes afirmen que la ment es composa d’idees, que les considerem com a unitats de coneixement. Aixa doncs, tots els empiristes es van centrar en l’estudi de les idees i van descubrir que aquestes es podien dividir en dos tipus: les idees simples i les ideescomplexes, i que alhora, aquestes s’uneixen pel principi d’associació (procés pel qual s’uneixen dues idees, l’una evoca a l’altre).
Els filosofs de l’època van afirmar que l’associació d’idees es fa mitjançant la proximitat en el temps i en l’espai (llei de la contigüitat) dels objectes i dels esdeveniments.

Hume va defensar també el fenomenalisme, on afirma que nomes podem conèixer els fenómens(realitat presentada als sentits), peró no podem coneixer la realitat sense el psiquisme. Hume, estableix com a criteri per a decidir la legitimitat d’una idea que tingui com a suport principal la impressió (o sensació). Amb Hume es considera que tot el que podem conèixer es limita a l’aparició de fenómens, o a la constant succesió d’un fenómen rere l’altre.

Un altre gran figura que es relacionaamb l’empirisme és Jhon Locke, el qual afirmava que l’element fonamental de l’experiència mental és la sensació. Una vegada s’ha tingut una sensació, es pot tenir una experiencia semblant quan aquesta sensació estigui absent, es a dir, quan reconstruim imaginàriament les sensacions originals, produïm idees. També afirmava que mitjançant la reflexió també es producen idees.

En aquesta época,molts autors van ajudar a conformar l’empirisme, entre els quals trobem: Hobbes, Locke, Berkeley i Hume. Cadascún presentava les seves teories, peró tots coincidien en una sèrie de punts que van ser les bases teóriques d’aquesta gran corren epistemológica: l’empirisme.
En primer lloc, pensaven que l’única font de coneixement és l’observació dels fenómens naturals, percebuts gràcies als sentits, pertan, les idees, no eren innates, es a dir es creaven mitjançant l’experiència i les diferents sensacions.
En segon lloc, aquests autors creien en l’utilització del mètode inductiu, es a dir en els seus estudis partien dels detalls més particulars per a arribar a les conclusions més generals del seu estudi.
Afirmaven també que les idees s’uneixen mitjançant el principi d’associació.
I per últimtots compartien el pensament de que les idees es generen mitjançant la sensació i la reflexió, i que aquestes poden ser simples i complexes. Les idees simples no es podran analitzar, ja que no és posible la seva separació, en canvi, les idees complexes sí es poden analitzar, ja que es poden dividir en idees simples, per tant es posible de trobar més particularitats.

En el text proposat en...