Ckgckhgc

Afectada per un mur.

[pic]

4tESO A

Afectada per un mur:
Us heu preguntat mai, com es pot viure separat per un mur?. Sabeu el que és viure sense la teva família? Em dic Phibie i tinc 68 anys. La meva història comença l’any 1961, en el qual jo tenia 19 anys. Emvaig casar als 16 a Magdeburg, i vaig tindre el meu primer fill als 17, a Berlín, on estava molt afectada per causa de la guerra. La gent desconfiava de tothom, tots estàvem espantats, pels enfrontaments que encara persistien.
Un dia qualsevol, baixava de casa cap a la fleca, on la meva amiga Sasha em guardava una barra de pa. Com cada dia preparava l’esmorzar pel meu marit (Bill) i per el meufill (Georg), després portava el nen de la casa, amb la meva mare, cosa que em facilitava fer feines de casa. En Bill treballava en una indústria bastant lluny de casa, cosa que feia que quan plegava arribés tard a sopar. Camí cap a ca ma mare, en Georg plorava, em va estranyar, perquè mai plorava per anar amb la seva avia, què li passava?, no era un nen que plorava per res. L’hi vaig tocar elfront, i només amb el tacte, sabia que tenia febre, sense pensar-m’ho gaire el vaig portar al metge.
Al mig de la plaça central, estaven amuntonats molts soldats, això em feia por, vaig agafar en Georg i sense perdre el ritme vaig arribar a la consulta. Vaig estar molta estona, ja que no tenia cita. Quan vam poder passar a la sala on era el metge, la qual era petita, el van examinar; teniafaringitis, una malaltia molt comuna. El metge ens va donar la recepta i el medicament i em va dir que el petit necessitava descansar entre 1 o 2 setmanes. No m’agradava estar envoltada per tants soldats, em feia molta por, així que no em distreia amb res i estava alerta per qualsevol cosa que passes. Vaig trucar a la meva mare per dir-li que no es preocupés, que en Georg estava bé, que només teniafaringitis i tenia que descansar. Vaig posar en Georg al llit amb mantes, perquè no tingués fred, després vaig fer la poca feina que podia fer amb l’estat del petit.
Mentre estava a la cuina, em va donar per mirar per la finestra, cada vegada hi havia més nervis, més problemes allà baix. Es quan em vaig donar compte de que no deixaven passar a la gent d’un costat a l’altre, per això es queixavala gent. M’estava preocupant molt, que podia fer jo? Deixarien passar a la gent que hi viu per aquest barris? Deixarien passar en Bill, el meu estimat de quasi 4 anys? Que passaria?. No em podia resistir més vaig trucar a tota la família propera, el meu germà i la meva mare; ells tampoc sabien res, així que com que jo no em podia moure, va anar el meu germà per informar-s’hi. El veia allà baix,parlant amb els soldats, va ser quan li vaig veure cara de tristesa, em vaig posar a plorar, em va dir amb el cap que no, que no deixaven passar a ningú ni d’una banda ni cap a l’altre, a que venia que no deixessin passar d’un costat a l’altre , per que ens passava això?. Tota nerviosa, vaig vestir-me, i amb una manta vaig agafar en Georg, fins baixar on era el meu germà i aquesta vegada ja no hi erasol estava la meva mare i en Bill. Em vaig alçar de força i valentia i li vaig dir a un soldat que ja que no deixaven creuar, que deixessin acomiadar-se, el soldat amb cara molt seria em va deixar, a mi i al meu fill. Va ser un moment molt difícil, sentia molta tristesa, impotència, però sobretot molta ràbia. El meu germà em va abraçar molt fort, al igual que la meva mare, desprès van agafar enGeorg per acomiadar-se, el soldat no parava de mirar, jo sense avergonyir-me vaig agafar al Bill i tots dos ens vam abraçar, després ens vam besar mútuament, els seus llavis humits van tocar els meus, va ser un petó que únic, un petó que em costaria molt oblidar-lo, un petó en el qual em va entristir molt, el separar-nos i abraçar-nos un altre cop em va dir: “ Passi el que passi sempre seràs la...