1

ASSIGNATURA: TEORIA DE LA COMUNICACIÓ GRÀFICA. SEMIÒTICA
NIVELL: 2N GRAU EN DISSENY
CURS: 2014-2015
PROFESSORA: Elena Sala

1. Semiòtica, definició: teoria de la significació i de la comunicació
1.1.Què és la Semiòtica?. El signe. Classes de signes.
“La más desprevenida observación de nuestro comportamiento,
de las condiciones de nuestra vida intelectual y social, de la vida
de relación, de losnexos de producción y de intercambio, nos muestra
que utilizamos a la vez, y a cada instante, varios sistemas de signos:
los del lenguaje, los signos de la escritura, los “signos de cortesía”,
de reconocimiento, los signos reguladores de los movimientos de los
vehículos, los “signos exteriores” que indican condiciones sociales,
los “signos monetarios”, los signos del arte en sus variedades(música,
imágenes, reproducciones plásticas) ; en una palabra, y sin ir más allá
de la verificación empírica, está claro que nuestra vida entera está presa
en redes de signos que nos condicionan, al punto de que no podría
suprimirse una sola sin poner en peligro el equilibrio de la sociedad y
del individuo”.

Estem envoltats de signes, llegim
continuament signes, les lletres són un
signe, retòls, un gestd'alguna persona.
Tot això són signes que per experiencia ho
hem apres.

Émile Benveniste
“Vivimos inmersos en signos. Los seres humanos tenemos
la capacidad de convertir en signos todo lo que tocamos.
Cualquier objeto, sea natural o cultural, un color, un trozo
de tela, un dibujo, cualquier cosa relacionada con nosotros
puede adquirir un valor añadido, un significado.
A la dimensión ontológica quelas cosas tienen, los seres humanos
añadimos una nueva dimensión, la semiótica, esto es, su empleo
como signos para manifestarnos unos a otros lo que pensamos,
lo que queremos, lo que sentimos y lo que advertimos
en nuestra relación con el mundo”.
Francisco Conesa y Jaime Nubiola
Els éssers humans estem dotats de la facultat que ens permet crear, adquirir, aprendre i utilitzar codis
constituïtsper signes. La comunicació humana està, precisament, lligada a aquesta capacitat
d'interpretar uns sons, uns gestos, unes imatges i unes marques, com a signes d'altres realitats sobre les
quals un interlocutor vol cridar la nostra atenció. La nostres societat es comunica per signes.
A aquesta ciència "que estudia la vida dels signes en el si de la vida social", Ferdinand De Saussure, el
pare de lalingüística moderna, la va denominar semiologia. Altres autors (Peirce,
Morris i, més recentment, Umberto Eco) han preferit el terme semiòtica per referir-se a l’estudi dels
signes, de les estructures i dels processos significatius. La semiòtica (o la semiologia) és més àmplia que
la lingüística, ja que mentre aquella es dedica a l'estudi de tot el que es constitueix en signe, de
qualsevolmanifestació comunicativa, del llenguatge en un sentit ampli; la lingüística es dedica
específicament a l'estudi dels signes lingüístics, d'aquests signes que utilitzem cada dia en parlar o en
escriure, d'aquests signes que conformen el sistema de la llengua, el llenguatge en sentit estricte. No
obstant això, en la pràctica, estudiar lingüística implica també d'alguna manera estudiar semiòtica, iviceversa.
El signe
Cal que intentem precisar en aquest moment què s'entén per signe, ja que el terme "signe" s'empra en
vocabularis i contextos molt diversos (No ha estat fàcil per a la semiòtica determinar el concepte de
signe. Umberto Eco cita 14 sentits d'aquesta paraula).
1. "Signe és tot el que representa una altra cosa en algun aspecte per algú. Signe és el que es
pot interpretar "(Umberto Eco).En aquest sentit, la vida humana és inconcebible sense signes. Umberto Eco ha escrit que els
fenòmens naturals no diuen res per si mateixos, que es viu en un món de signes perquè es viu
en societat. Segons això, els fenòmens sígnics serien característics dels éssers humans, per
viure en societat, i formarien part dels codis que regeixen les relacions socials, els usos socials.
2. "Un fet...