Tema1

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als
anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.
Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien com a objectius bàsics, entre altres, la
unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l’Estat pel castellà. Ningú no
ha fet més que Franco —ajudat per un conjuntde circumstàncies i factors tan decisius com el cinema,
la ràdio i la televisió, l'escolarització general i la immigració— per la implantació del castellà. En
trenta o quaranta anys —els que segueixen la primera dècada de la postguerra— el català va perdre
més terreny que en tres o quatre segles.
Es va abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l'ús públic i oficialdel
català, i també l'ensenyament en aquest idioma. Relegada la llengua a l'«uso privado y familiar»,
desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la
literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.
Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d’exiliar. La llista delsqui van
haver d'emprendre l'exili inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Carles Riba
que, de manera emblemàtica, va passar la frontera amb Antonio
Machado, Pompeu Fabra, Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè
Rodoreda, Pere Calders... Alguns van morir a l'exili, però amb el pas del
temps la majoria van tornar al país. En l'exili els catalans es van
organitzar ben aviat i esvan incorporar a revistes ja existents o bé en van
crear de noves, com Quaderns de l'exili (1943-1947) o Pont blau
(1952-1963).
Després del 1939 la novel·la en català reapareix lentament. Ho fa primerament a l'exili, a causa
de les dificultats de publicació i de la censura que hi havia a l'interior; ben aviat, però, els novel·listes
exiliats (Vicent Riera Llorca, Avel·lí Artís-Gener, XavierBenguerel) prefereixen editar les seues
obres a Catalunya. Un pas ben important es va fer el 1947, quan l'editorial Aymà va obtenir el permís
per a convocar el premi Joanot Martorell de novel·la.
A pesar de la continuïtat de la censura, que condicionava enormement el treball
dels novel·listes, el contacte dels escriptors amb el públic es va dinamitzar
progressivament a partir dels anys cinquanta amb lacreació de col·leccions
dedicades exclusivament al gènere, com «El Club dels Novel·listes». Durant
aquesta dècada es publiquen per primera vegada obres dels escriptors formats i
coneguts abans de la guerra, com Josep Pla, Llorenç Villalonga o Mercè
Rodoreda. Salvador Espriu, paral·lelament a la seua obra poètica, refà i torna a editar les narracions
publicades abans de la guerra, com Ariadna allaberint grotesc o Laia. I apareix la primera generació
de novel·listes que no havien començat la seua carrera literària abans de la guerra. Són
autors com Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep Maria
Jordi Sarsanedas
Espinàs o Joan Perucho.
Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que una bona part de la
narrativa que es publica fins al començament delsseixanta tendisca a rebutjar el tractament directe de
la realitat i a explicar-la per mitjà de la simbologia i del mite. Mites, de Jordi Sarsanedas, n'és una
bona mostra. Al llarg dels quinze contes d'aquest recull, escrits en una prosa que combina realisme i
surrealisme, Sarsanedas aprofundeix les dues cares de la realitat—la del somni i la quotidiana— fins
que arriba a una al·legoria del'existència. Altres autors, com Joan Perucho Les històries naturals
(1960), amb els seus jocs entre fons històric i fantasia; i Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta,
que contrasta fets extraordinaris i l’humor; opten també per una literatura imaginativa o fantàstica,
que pot llegir-se metafòricament depenent de la realitat compartida per novel·lista i lectors.
Una altra tendència esta representada...