Oda a Espanya






Oda a Espanya, Joan Maragall







Estat de la qüestió




Joan Maragall (Barcelona 1860 - 1911) publicà entre 1896 i 1898 Els tres cants de guerra, inspirats en esdeveniments importants com la guerra cubana i la pèrdua de les darreres colònies espanyoles a ultramar.1 El més important d’aquests cants es l’ Oda a Espanya que reflexa la infelicitat d’aquells anys (1896 -1898).

L’ oda en qüestió reflecteix el pensament personal de Maragall que, a diferència dels seus contemporanis, expressava el seu pensament envers els esdeveniments que tenien lloc en aquella època. Així mateix, la cura que caracteritza els texts junt amb la seva visió personal, treballada durant anys dedicats al periodisme, i aquest desig d'interpretació, basat en informacions objectives isanes, dóna una força als poemes que els salva dels grans gestos buits.2 Maragall parla d’aquests fets que el van preocupar la resta de la seva vida amb gran interès i els tracta des de la visió d’un espanyol que parla, pensa i se sent català, que es com ell s’identificava a si mateix.3 Parla també d’una guerra que ja no té remei, una derrota inevitable per Maragall, que descriu a la seva obra permitjà de diferents imatges que fan veure el seu punt de vista personal.4
Per entendre a la perfecció el poema en qüestió s’ha de tenir en compte també el Modernisme, en plena efervescència a Catalunya, que va permetre la menor subordinació possible cap a Espanya i l’auge d’una cultura pròpia i en català. Així ho afirma Maragall en una carta al seu amic Freixas, el 15 d’octubre de 1898:

Laqüestió per Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a «la Morta». El viure és el primer dever. Qui no vulga seguir que no segueixi. Per a Espanya ha arribat allò de: sálvese quien pueda.5

El gènere que utilitza Maragall per plasmar els seus pensaments envers els desastres de la guerra colonial espanyola i altres temes (“Cant dels joves”, “Cant de maig,cant d’alegria” i “Cant de novembre”) és el cant. No és d’estranyar l’elecció del poeta català degut a que sentia una gran admiració per Wagner, pel seu vitalisme, i va traduir diferents poemes per ser cantats amb la musica de l’artista alemany. “Els cants de guerra” són inclosos en aquest conjunt degut al contingut reivindicatiu que els caracteritza. Segons Mercedes Vilanova podem dividir l’obra enquatre parts des del punt de vista conceptual, sentimental e ideològic. Aquesta divisió de les parts es comú a quasi tots els crítics o autors que parlen sobre aquest cant, dividint les vuit estrofes que la composen.
La primera part, que correspon a la primera estrofa, Maragall demana a Espanya que escolti la seva veu en català en la que pocs li han parlat.
A continuació, agrupa la segona,tercera, quarta i quinta estrofa de l’obra, on Maragall exposa els grans temes del seu pensament al voltant de la crisi. D’aquesta manera, podem dir que demana que Espanya envií els seus fills a la mort. Maragall crida aquesta vegada, no com al 1896 on demanava tímidament, davant el desastre a Cuba aixeca la seva veu en aquests versos. Vilanova afirma, segons el pensament de Maragall en aquesta odaque el mal de España ha estat: viure de glories y de records de mort y de gestes passades que no tenen connexió amb la realitat present. 6 Segueix afirmant que les estrofes que formen aquesta part expressen més raons sobre quin és el mal d’Espanya, com per exemple, menysprear la vida dels seus fills i pensar massa en el seu honor. D’aquesta manera, Espanya porta als seus fills cap a la mort i, perdesgràcia, celebra aquestes morts.
La tercera part correspon a la sisena estrofa i el primer vers de la setena. Maragall demana que Espanya lliuri del mal als seus fills i li senyala el camí. Li demana esperança pel futur.
Per acabar, Maragall obre el debat amb les possibles contradiccions que deixa entreveure en les dos últimes estrofes. Debat del que participen diversos autors. En aquesta...