Antígona

Literatura catalana
TREBALL ANTÍGONA, SALVADOR ESPRIU

1. Salvador Espriu esmenta la versió d’Antígona del dramaturg francès Jean Anouilh en el seu pròleg, aquesta tragèdia es va estrenar a París el 1944. Inspirant-se en l'obra de Sòfocles, l'autor contraposa en la disputa de Creont i Antígona, les necessitats del govern a les exigències d'una moral que no accepta cap compromís. Encara queconvençuda de l'escàs fonament dels motius que la indueixen al sacrifici, Antígona s'obstina a rebutjar una vida en contradicció amb el seu ideal de puresa. La seva incapacitat per admetre el món real té caràcter fatalista i revela el pessimisme de l'escriptor.
Mostra una sèrie de nou personatges (Antígona, Creont, el cor, el guàrdia, Ismene, la dida, el missatger i els guàrdies) i comença ambl'aparició del que podria ser un personatge, el pròleg, que és el que ens va contant qui és cada un dels que estan a l'escenari i, en certa manera, s'ocupa a posar-nos en antecedents.
De les dues germanes, Anouilh mostra una Antígona totalment impulsiva i una Ismene freda, cerebral i calculadora. Antígona vol incomplir les normes i donar sepultura al seu germà, però Ismene es nega, li importa més elquè dirà la gent.
A través dels diàlegs, l'autor ens va pintant cada un dels personatges i els trets que els caracteritzen, per tenir una visió completa de cada un d'ells al final de l'obra, i no abans.
Malgrat tot, Antígona també ens dóna alguna mostra d'inseguretat en si mateixa, comparant-se amb la seva germana. Ismene pretén que Antígona oblidi al seu germà, però aquesta no pot.Després, quan el cadàver de Polinices desapareix es produeix un encreuament de frases entre els diferents guàrdies, que intenta també relaxar i distendre l'ambient, amb un to irònic i sarcàstic, gairebé burlesc.
En les escenes que segueixen Anouilh mostra una Antígona decidida que s'encara amb Creont. Decideix plantar cara i desobeir les seves normes. Ella no li té mig. Ha perdut aquesta inseguretat quea vegades demostrava. Es creix davant seu.
A més també podem trobar una semblança amb els temps actuals. Anouilh tracta d'acostar-nos més si cap el personatge d'Antígona.
Al llarg de tota l'obra predomina un to irònic, sobretot en els personatges principals.

El dramaturg Bertolt Brecht, que va fer la seva pròpia versió d'aquesta tragèdia, va afirmar: “Antígona és la història d'unarevolucionària feminista davant d'un tirà”.

Finalment, arribem a la conclusió sabent que els dos dramaturgs agafen el comú d’Antígona i ho escriuen a la seva manera.

2. Els personatges d’Antígona no tenen característiques humanes, no són rodons, sinó que exemplifiquen determinades actituds morals i polítiques. En l’obra apareixen diversos personatges:
- Antígona actua amb valentia, seguint el seucamí i, per damunt de tot, es regeix per l’amor fraternal i la justícia.
“Antígona: Petit germà. (S’atansa somrient i li passa una mà pel cabell.) Recordes?... Et portava a banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que, jugant, t’ofeguessis. Ja et barallaves amb Polinices.”
“Antigona: Qui lamentarà més que jo la seva pèrdua? Era gran al consell i a la guerra. Però Polinices era també elmeu germà, el fill petit de Iocasta.”

- Creont s’aprofita de la destrucció dels nebots per aconseguir el poder, no li importen les relacions familiars, dicta lleis repressives, prohibeix llibertats...
“Creont: Fes-me cas. Que ningú no digui: «Covard!» T’assenyalaran amb el dit i et cridaran «covard» pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teugermà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang.”
“Creont: Les complexes funcions que ara em corresponen són plenes, ho saben prou, de dificultats i perills. Espero de debò que m’ajudareu amb el vostre consell.”

- Etèocles/Polinices són egoistes, ambiciosos, no tenen valors familiars, estan cecs pel poder...
“Etèocles: Ara no sóc el germà, sinó el rei. Em deu fidelitat....